 2006
Existeix una forma de cantar genuïnament valenciana? Hi ha una col·locació de la veu, un timbre, una afinació, una actitud corporal, una forma específica datacar els melismes i les ornamentacions? Hi ha hagut en el passat? De ben segur que una resposta taxativa daquestes qüestions senfilaria pels camins relliscosos de lessencialisme i letnicitat.
Tanmateix, i amb totes les prevencions que es vulga: si hi ha una manera de cantar al País Valencià que irradie, com ninguna altra, autenticitat en el gest, credibilitat en el tarannà i valenciania en la substància, aquesta és indubtablement la de Pep Gimeno, Botifarra. La seua veu sona a horta i a secà, a séquia i a bancal, a nit dagost i meló dAlger. Quan canta Pep, callen les xitxarres, saturen els ventijols i tothom escolta atònit el seu cant espontani, planer, que apaivaga laspror de la terra i les basques de loratge. La veu de Pep ens somou alguna cosa ben endins, ens sacseja i ens desperta la memòria col·lectiva i ens fa sentir-nos-en profundament identificats.
Acostumats a veure Pep abillat amb roba de batalla, cantant jotes i fandangos damunt un entaulat, animant una nit dalbades o convertint en inoblidable una sobretaula, potser algú se sobte de veurel ací tan mudat, tan templat, amb el vestit a mida que li han teixit Néstor Mont i que fa que semblen noves les antigues melodies tradicionals. Però com llueix Pep tot endiumenjat! Fa el mateix efecte que un carrer engalanat per a la festa major amb enramades de murtra i baladre i banderoles penjant de vora a vora.
Així és ara el cant de Pep: una cosa extraordinària, amarada de perfum i llampant de coloraines. Tan natural i tan genuí com sempre; més bonic que mai.
Autor: Josep Vicent Frechina
|
Historial eD2K
