 segle XX
El segon capítol del documental francès "Els supervivents" recull, aquesta setmana, les experiències de víctimes del sistema de camps de concentració nazi en el moment de ser alliberades i repatriades.
L'abril del 1945, quan les tropes britàniques i nord-americanes es van endinsar en territori alemany i van topar amb els primers camps de la mort, la seva reacció va ser d'incredulitat, d'estupefacció, d'horror, i les imatges enregistrades aquells dies ho expliquen perfectament.
Per als presoners, la vivència de l'alliberament resultava agredolça, marcada per la feblesa física, pel dolor acumulat, per la pèrdua de tants parents o companys. Així i tot, els grups més polititzats van organitzar de seguida cerimònies de celebració a Dachau o a Mauthausen, cerimònies en què -com podran veure- la bandera de la República espanyola onejava com una més entre les dels països aliats.
Desbordades per la magnitud dels crims nazis i per la penosa situació dels supervivents, les autoritats aliades van reaccionar amb lentitud i sense gaire ordre. Mentre cineastes i fotògrafs, periodistes i polítics del món lliure acudien als camps a aixecar acta de l'horror, els deportats rebien una atenció desigual i emprenien, en condicions molt diverses, el retorn a casa. Els francesos van ser, en aquest sentit, uns privilegiats, perquè tenien un país i, gairebé sempre, una família per tornar-hi. Entre l'abril i el juliol del 1945 van ser repatriats a França uns 40.000 presoners dels camps de Hitler, entre ells 2.500 jueus.
Val a dir que, en aquell moment, la política oficial no feia distinció entre els jueus i les altres víctimes del nazisme, entre els deportats racials i els deportats polítics, de manera que la singularitat de l'Holocaust quedava diluïda.
Per damunt d'aquesta distinció, però, el conjunt dels retornats de l'infern van descobrir el mateix: que tot allò que havien viscut i sofert (els trens de la mort, les cambres de gas, els forns crematoris, els treballs forçats, etcètera), que tot allò era intransferible; que els altres, ni tan sols els familiars o amics, no ho volien sentir ni ho podien comprendre; que, quan intentaven explicar-ho, se'ls escoltava amb incredulitat i se'ls interrompia amb un "sí, durant la guerra, tots hem patit molt...".
Advertíem la setmana passada que aquest no és un documental lleuger ni agradable de veure, que conté imatges duríssimes i testimonis colpidors. Creiem, però, que emetre'l és un servei a la memòria històrica i un deure d'higiene democràtica davant de tots aquells que, encara avui, gosen negar l'Holocaust o absoldre el nazisme.
|
Historial eD2K
