La majoria de diàlegs son en espanyol, però n'hi ha en català
Estrenat 10 de setembre de 1999
L'últim deliri
El nen Dalí primer volgué ser cuinera, després Napoleó i finalment es decidí per ser, ni més ni menys, que Salvador Dalí. Des de molt petit va comprendre que la impunitat infantil, amb els seus deliris i excitants misteris, formaven l'univers que necessitava retenir sense deixar-se domesticar pel món adult, construït sobre la neurosi de la realitat convencional.
Les seves intencions van tenir en aquest sentit un èxit total i Dalí aconseguí morir nen, jugant sàdicament amb la mort durant anys d'agonia, tan sols per intentar veure el rostre a la intrusa, en una barreja de curiositat i temor infantil. Les seves obres, la seva llibertat, les inclinacions eròtiques, l'amor amb Gala o el seu descarnat desvergonyiment, revelen l'autenticitat d'una existència enormement seriosa i rigorosa, per estar precisament fonamentada en el joc constant. Aquest singular procedir va despertar una gran seducció pública, potser perquè la teatralització de la seva vida provocava en les masses un efecte catàrtic davant l'impudorós desplegament d'individualitat.
El Dalí que nosaltres hem conegut durant mesos a la sala d'assaig, s'ha comportat com un home cruelment sincer, enginyós, provocador, imprevisible i llibertari; en definitiva un ésser ecològicament imprescindible per a contrarestar l'embafador exhibicionisme de bondat farisaica que ens envaeix. Dalí no va voler mai mostrar-se bo ni políticament correcte, detestava el bon gust burgès i l ' arrogància de les elits intel·lectuals, que contraatacaven amb el menyspreu, relegant la seva enorme lucidesa entre la bogeria i la comercialitat.
Avui en dia, un pecador semblant hauria de ser mereixedor d'admiració i confiança, per això, hem sintetitzat la memòria de tan plaents hores en comú amb tota la passió i parcialitat com a deliri final, títol del qual és la paraula que més li agradava pronunciar: DAAALÍ.
Albert Boadella
|
Historial eD2K
